Francament no s'entén la reacció enfront del coronavirus i tot aquest pànic i fins i tot histèria. No hi ha brots ni rebrots, només una epidèmia que progressa a un ritme variable. No pots evitar que hi hagi morts: quan parlàvem d'aplanar la corba, es tractava d'ajornar-les per limitar el pic epidèmic i el col·lapse del sistema de sanitat. Sembla que la gent i fins i tot polítics esperin els vaccins com el Messies, o bé per ingenuïtat, o bé per covardia, perquè no volen admetre que necessàriament hi haurà...

Allau de correu electrònic aquest matí 1 d'octubre del 2015. La televisió francesa ha gosat cobrir, reporten unes organitzacions nord-catalanes, l'endemà de les eleccions del 27-S, el cas català i el procés d'independència. L'emissió de France 5 «C dans l'air» titula «Risque catalan et contagion indépendantiste»; no en calia més perquè denunciessin una emissió caricatural, farcida de clixés, que ha xocat profundament milers de catalans, i que seria pura «desinformació». Caldria «exigir» reparació immediatament. I això, firmant una petició electrònica, eina última, ben se sap, per aconseguir més justícia.

Avui, dimarts 11 de febrer, fa tretze mesos que Aaron Swartz es va donar la mort. En el seu honor, arreu de la Xarxa, té lloc «The Day We Fight Back», el dia que contraataquem, que pretèn denunciar en particular la vigilància generalitzada, d'aquí el «bàner» que hauríeu de veure en aquesta pàgina.

La meua contribució, tret d'aquest article de bloc i del bàner efímer que hi hauria d'aparèixer, va ser de presentar-lo dissabte passat durant la reunió bimensual del grup d'usuaris de programari lliure de Perpinyà.

Nascut el 1986 a Xicago, mort a 26 anys a Brooklyn, Swartz va entrar a títol pòstum el juny 2013 a l'Internet Hall of Fame. Militant i hacktivista d'Internet, participa de molt jove a projectes crucials per un Internet i un Web oberts. Cap al 2000, col·labora amb el W3C sobre estàndards com RSS, i més tard amb Lawrence Lessig sobre les llicències Creative Commons, que permeten difondre obres de manera oberta. Gravita també al voltant de l'Internet Archive i de l'Open Library.

El grup local de contribuïdors al projecte OpenStreetMap de Catalunya Nord organitzem l'1 de juny a les 11 del matí a Cotlliure una «mapping party» (cita a la platja del Voramar).

El projecte OpenStreetMap està pensat perquè qualsevol que ho desitgi pugui afegir dades geogràfiques d'utilització lliure. Aquest projecte va començar perquè la majoria de mapes que penseu que són lliures no ho són; de fet, tenen restriccions tècniques o legals que impedeixen als usuaris el seu ús de forma creativa, productiva o sorprenent en noves aplicacions.

Una mapping party és un aplec de gent interessada en aquest projecte, que siguin o no contribuïdors habituals, i no requereix cap coneixement tècnic previ. Anirem recorrent a peu per grups el poble de Cotlliure, inventariant, segons el tema escollit:

Són temps difícils els que vivim. Diverses entitats malèvoles i sense fe volen fer entrar la humanitat dins una edat negra del coneixement i de la cultura acaparant-se la Xarxa i fent-ne trossos. Segur que hi deu haver cinquanta maneres de destrossar la xarxa ;-) Aprofiteu del talent musical del senyor Weinstein, gran defensor de la neutralitat de les xarxes, que ens insta regularment a considerar les anomenades «noves tecnologies» amb més seny! (Habitualment s'acontenta amb el teclat, tranquil·litzeu-vos.)

Una nova estrella lluu al firmament del món de l'excursionisme als Països Catalans: l'Alguer, joia sarda que per sempre ha de restar dins un racó del nostre cor, miraculada de la història, ha aconseguit enguany l'impossible, organitzant el 35è aplec excursionista. Regracio tots els que han dut a terme aquest projecte, i espero que aquest esdeveniment sigui el punt de partida de relacions cada cop més fortes amb la Barceloneta.

A l'Alguer, hi cal anar, hi cal tornar. L'havia visitada ja amb un company el 2007, i és sempre amb la mateixa alegria que em passejo per la ciutat, per damunt de les muralles que dominen el mar i ofereixen una vista sense obstacles del cap de la Caça, tot sentint-hi de cops el català d'ultramar.

També era molt plaent, evidentment, pedalar per la màquia de la punta del Lliri, nedar a dins de cales inoblidables, recórrer la costa sarda a peu, i contemplar la posta de sol, quan l'astre major va perdent-se al mar.

Torno del Madres amb fotos més belles que mai. No coneixia aquest tros de muntanya. Vam sortir del Coll de Jau (el que marca el límit amb l'Aude, no el cal confondre amb el coll de Jou prop de Merialles...), i pujar pel bosc. Quan arribes a l'estatge alpí i assoleixes el primer orri, el paisatge et colpeix. La vall de la Castellana en aquest lloc sembla molt ampla, i tens una vista única del Salt del Burro (foto). Vaig poder fotografiar-hi una colla d'isards, sorpresos per la meua vinguda, desfilant davant de mi. Eren entre trenta i cinquanta.

Tot a dalt, la mirada abasta bona part del Capcir; es veu distintament el llac de Matamala i els Angles.

Varem baixar pel Bernat Salvatge, que gairebé toca la pica del Madres, per prats farcits de còlquics.

Hi ha dies en què tenim idees molt estranyes. Havíem previst de pujar a la Pica d'Endron a l'Arieja, damunt de Vic de Sòs. Però clar, en aquest país l'aigua és omnipresent, i calia ben segur que plogués a bots i barrals precisament aquell dia, de manera que vàrem sensiblement de pla; ens vàrem quedar a baixa altitud.

L'Arieja, com la part pirinenca de Catalunya, i de manera general com gairebé tot el Pirineu oriental, és el país del ferro. A les mines del Rancier, com a Batera o a Mentet, s'extreia aquest mineral fins al 1929. Des del Cabré, a l'avall de Vic de Sòs, es pot prendre un camí, que primer voreja aquest fantàstic salt d'aigua de Carracou, i després segueix les entrades de les mines que varen foradar al llarg dels segles. Les entrades més antigues són les ubicades més a dalt, fins i tot al neolític s'explotava a l'aire lliure directament al cim.

Avui dia el bosc ha retrobat la seua expansió màxima, però cal recordar que, cent o cent cinquanta anys enrere, amb el pastoralisme i sobre tot el funcionament de les mines —les fargues dites «a la catalana» que eren les que feien servir també a l'Arieja consumien un volum importantíssim de fusta— es pot dir que ja no hi havien arbres, i per això fins i tot havien de portar el mineral al Coserans perquè el poguessin tractar. Avui el problema és al revés, com que la fusta ja no té cap valor econòmic, els propietaris no netegen els boscos, el que representa un perill pels pobles al voltant.

A la vora del camí del Coll de les Voltes que puja cap als Cortalets, a la vall del riu de Fillols, la meva atenció va ser cridada per dues plantes—no em demaneu per què, eren les plantes elegides d'aquell dia.

Es tracta de dos arbres, la moixera i la fràngula. No cal confondre la primera amb la moixera de guilla, que pertany al mateix gènere. Feia anys que em feien acudits dubtosos sobre la fràngula, l'escorça de la qual és laxativa, ara almenys sabré reconèixer aqueixa maleïda planta.

Com sempre, cliqueu sobre les imatges a baix per accedir a la fitxa d'observació d'aquestes plantes.

A la fi del mes de juliol, vaig pujar al Canigó amb un company. Això sí, he trigat molt de temps per escriure aquest article de blog! Varem aparcar el cotxe al coll de Jou al les nou i mitja; es podia conduir fins al pàrquing del Randé una mica més amunt, però vaja, tenim cames, i de totes maneres, com ho diuen a una família del Conflent que no designaré aquí, l'ase és la sola votura que fa pas cagar (i com que d'ase no en teníem...).

Així doncs vam travessar un bosc joliu, seguint un camí que vorejava un petit canal, un d'aquests rierols del Canigó que roben el cor dels rossellonesos, més acostumats a rieres seques la majoria de l'any com el Rart, o coses dubtoses com la Fossella o l'Agulla de la Mar. Després d'una estona, potser tres quarts d'hora, potser quatre quarts, el camí desemboca a la prada de Marialles, a uns 1700 m d'altitud, on gaudim d'una perspectiva ampla, marcada pel refugi, un rierol anomenat Llipodera, i el precipici de la vall del Cadí. Per molta gent, aquest lloc és el punt de partida per assolir el cim, amb un xic més de 1000 m de desnivell; nosaltres ja n'havíem pujat 600.

Llavors la vegetació va canviant, òbviament, fins que només es trobin conífers. Seguim més o menys la vall del Cadí, ens fem equilibristes per passar els rius. Arribats al refugi Aragó—que en aquests moments és tancat, i la veritat és que sembla en molt mal estat—, els arbres, d'ara endavant superflus, cedeixen el pas a una vegetació baixa, i a la presència inevitable del cim. Es perceben uns estanyols, als quals no vam tenir el temps d'atansar-nos, que deuen ser, segons el meu sentit infallible de l'orientació, els gorgs del Cadí.