octubre 2010

L'arç blanc o Crataegus és un gènere que pertany a la família de les rosàcies. A les vinyes del Rosselló, com a molts llocs d'Europa, cohabita amb altres rosàcies: l'aranyoner (Prunus spinosa), i el roser silvestre (Rosa canina). Sempre em varen intrigar les seves baies, per llur forma, el color roig que tenen quan són madures, i les fulles dentades que les envolten (vegeu l'observació a sota, cliqueu per visualitzar més fotos).

Les flores fan esment d'una subespècie de Crataegus azarolus anomenada C. ruscinonensis, que seria doncs endèmica del Rosselló, però segons sembla les que tinc a prop de casa meva són C. monogyna, que reconeixem amb el seu pinyol únic.

Sigui quin sigui, totes les espècies són comestibles, se'n pot fer xarop o gelea—crues les baies són massa astringents. Llavors, enguany he decidit abandonar els camins trillats i provar una fruita menys estàndard per fer-ne gelea. Les receptes que tenia recomanaven posar-les a bullir després de rentar-les perquè esclatin, però per la meva part haig de dir que, comptat i debatut, aquest procediment em sembla ben poc eficaç, i que vaig acabar esclafant-les amb un passapuré.

El castell de Puèglaurenç, o, segons sembla, Puillorenç en català, és un d'aquests anomenats «castells càtars», com els de Perapertusa i Queribús uns quilòmetres abans, i els de Puègverd i Montsegur a l'Arieja. Administrativament pertany al departament de l'Aude, però de fet, històricament sempre ha sigut la continuació de la Fenolleda.

El nom «càtar» recorda que el país va ser particularment maltractat per l'infame Simó de Montfort, durant la crosada dels albigesos, episodi de trista memòria per les terres occitano-catalanes. Per diverses raons, la gent s'identifica més fàcilment en aquest període històric que en llur pertinença al Llenguadoc i a Occitània; aquesta és, recordem-ho, una construcció relativament recent que, malauradament, queda sent massa teòrica per molts. Nogensmenys aquelles construccions eren bàsicament d'ús militar, tot i que molta gent vinguin a visitar-les per misticisme.

En el llibre Things a Computer Scientist Rarely Talks About, Donald E. Knuth ens explica per què els informàtics tenen un punt de vista específic, i com van aparèixer a mitjan segle vint.

Q: You've referred several times to a computer scientist's perspective. How do you distinguish that from other points of view?

A: I have kind of a radical idea about this, but I've had it for 30 years now and still haven't found anything wrong with it. Namely, suppose someone asks “Why did computer science jell so fast during the 60s, all of a sudden becoming a department at almost every university in the world?” I answer that the reason is not to be found in the fact that computers are so valuable tools. There's not a department of Electron Microscope at every university, although electron microscopes are great and valuable tools.

I'm convinced that computer science grew so fast and is so vital today because there are people all over the world who have a peculiar way of thinking, a certain way of structuring knowledge in their heads, a mentality that we now associate with a discipline of its own. This mentality isn't sharply focused, in the space of all possible ways of thinking; but it's different enough from other ways—from the mentalities of physicists and mathematicians that I spoke of earlier—that the people who had it in the old days were scattered among many different departments, more or less orphans in their universities. Then suddenly, when it turned down that their way of thinking correlated well with being able to make a computer do tricks, these people found each other.