L'arç blanc o Crataegus és un gènere que pertany a la família de les rosàcies. A les vinyes del Rosselló, com a molts llocs d'Europa, cohabita amb altres rosàcies: l'aranyoner (Prunus spinosa), i el roser silvestre (Rosa canina). Sempre em varen intrigar les seves baies, per llur forma, el color roig que tenen quan són madures, i les fulles dentades que les envolten (vegeu l'observació a sota, cliqueu per visualitzar més fotos).
Les flores fan esment d'una subespècie de Crataegus azarolus anomenada C. ruscinonensis, que seria doncs endèmica del Rosselló, però segons sembla les que tinc a prop de casa meva són C. monogyna, que reconeixem amb el seu pinyol únic.
Sigui quin sigui, totes les espècies són comestibles, se'n pot fer xarop o gelea—crues les baies són massa astringents. Llavors, enguany he decidit abandonar els camins trillats i provar una fruita menys estàndard per fer-ne gelea. Les receptes que tenia recomanaven posar-les a bullir després de rentar-les perquè esclatin, però per la meva part haig de dir que, comptat i debatut, aquest procediment em sembla ben poc eficaç, i que vaig acabar esclafant-les amb un passapuré. Després vaig premsar-les com podia en un colador per recollir-ne el suc, que vaig pesar per mesclar-lo amb la mateixa quantitat de sucre. Aleshores el vaig posar a bullir, deixar a foc lent fins que la gelea obtinguda fos prou espessa per adherir a un plat fred, i vessar a dins d'un pot de confitura.
Se m'ha quedat un xic massa espès, prou per tòrcer la cullera quan vaig menjar-ne l'endemà! Suposo que vaig deixar-la massa temps al foc, si no és per la concentració elevada de pectina a les baies. Nogensmenys, passi el que passi, era molt bona.
