Botànica

Torno del Madres amb fotos més belles que mai. No coneixia aquest tros de muntanya. Vam sortir del Coll de Jau (el que marca el límit amb l'Aude, no el cal confondre amb el coll de Jou prop de Merialles...), i pujar pel bosc. Quan arribes a l'estatge alpí i assoleixes el primer orri, el paisatge et colpeix. La vall de la Castellana en aquest lloc sembla molt ampla, i tens una vista única del Salt del Burro (foto). Vaig poder fotografiar-hi una colla d'isards, sorpresos per la meua vinguda, desfilant davant de mi. Eren entre trenta i cinquanta.

Tot a dalt, la mirada abasta bona part del Capcir; es veu distintament el llac de Matamala i els Angles.

Varem baixar pel Bernat Salvatge, que gairebé toca la pica del Madres, per prats farcits de còlquics.

A la vora del camí del Coll de les Voltes que puja cap als Cortalets, a la vall del riu de Fillols, la meva atenció va ser cridada per dues plantes—no em demaneu per què, eren les plantes elegides d'aquell dia.

Es tracta de dos arbres, la moixera i la fràngula. No cal confondre la primera amb la moixera de guilla, que pertany al mateix gènere. Feia anys que em feien acudits dubtosos sobre la fràngula, l'escorça de la qual és laxativa, ara almenys sabré reconèixer aqueixa maleïda planta.

Com sempre, cliqueu sobre les imatges a baix per accedir a la fitxa d'observació d'aquestes plantes.

A la fi del mes de juliol, vaig pujar al Canigó amb un company. Això sí, he trigat molt de temps per escriure aquest article de blog! Varem aparcar el cotxe al coll de Jou al les nou i mitja; es podia conduir fins al pàrquing del Randé una mica més amunt, però vaja, tenim cames, i de totes maneres, com ho diuen a una família del Conflent que no designaré aquí, l'ase és la sola votura que fa pas cagar (i com que d'ase no en teníem...).

Així doncs vam travessar un bosc joliu, seguint un camí que vorejava un petit canal, un d'aquests rierols del Canigó que roben el cor dels rossellonesos, més acostumats a rieres seques la majoria de l'any com el Rart, o coses dubtoses com la Fossella o l'Agulla de la Mar. Després d'una estona, potser tres quarts d'hora, potser quatre quarts, el camí desemboca a la prada de Marialles, a uns 1700 m d'altitud, on gaudim d'una perspectiva ampla, marcada pel refugi, un rierol anomenat Llipodera, i el precipici de la vall del Cadí. Per molta gent, aquest lloc és el punt de partida per assolir el cim, amb un xic més de 1000 m de desnivell; nosaltres ja n'havíem pujat 600.

Llavors la vegetació va canviant, òbviament, fins que només es trobin conífers. Seguim més o menys la vall del Cadí, ens fem equilibristes per passar els rius. Arribats al refugi Aragó—que en aquests moments és tancat, i la veritat és que sembla en molt mal estat—, els arbres, d'ara endavant superflus, cedeixen el pas a una vegetació baixa, i a la presència inevitable del cim. Es perceben uns estanyols, als quals no vam tenir el temps d'atansar-nos, que deuen ser, segons el meu sentit infallible de l'orientació, els gorgs del Cadí.

L'arç blanc o Crataegus és un gènere que pertany a la família de les rosàcies. A les vinyes del Rosselló, com a molts llocs d'Europa, cohabita amb altres rosàcies: l'aranyoner (Prunus spinosa), i el roser silvestre (Rosa canina). Sempre em varen intrigar les seves baies, per llur forma, el color roig que tenen quan són madures, i les fulles dentades que les envolten (vegeu l'observació a sota, cliqueu per visualitzar més fotos).

Les flores fan esment d'una subespècie de Crataegus azarolus anomenada C. ruscinonensis, que seria doncs endèmica del Rosselló, però segons sembla les que tinc a prop de casa meva són C. monogyna, que reconeixem amb el seu pinyol únic.

Sigui quin sigui, totes les espècies són comestibles, se'n pot fer xarop o gelea—crues les baies són massa astringents. Llavors, enguany he decidit abandonar els camins trillats i provar una fruita menys estàndard per fer-ne gelea. Les receptes que tenia recomanaven posar-les a bullir després de rentar-les perquè esclatin, però per la meva part haig de dir que, comptat i debatut, aquest procediment em sembla ben poc eficaç, i que vaig acabar esclafant-les amb un passapuré.

A mitjan juny, ens vam passejar la meua germana i jo a les ribes de la Massana. És una passejada molt agradable, però també molt curta — per tant adaptada a la meua germana — que està repertoriada a la «guia excursionista transfronterera» de l'Albera al número deu, «la Massana al fil de l'aigua».

Ja hi havia anat l'any passat, i havia intentat pujar fins a la reserva (de la Massana, clar) tot seguint el riu. Sobre tot no ho feu, val millor passar per la torre (de la Massana, rai!) o per l'altre costat des del castell de Valmy o des del Rimbau. A més, aquesta primavera havia plogut moltíssim, i els rius no es podien travessar a gual.

Hi vaig fer tres «descobertes» interessants. Una flor no fa estiu, parlaré més d'entomologia que de botànica.

De bell antuvi, mentre dinàvem, em varen cridar la atenció uns punts argentats que lliscaven en grup amb molta vivacitat a la vora del riu.

A final de maig, feia bon temps, i en vaig aprofitar per a mostrar a la meva família el castell i el poble de Perellós, prop d'Òpol a les Corberes. És el punt més septentrional del país, el límit amb Occitània és a alguns centenars de metres. Potser ho explicaré més endavant en uns articles dedicats, però Occitània em va fascinar quan tenia uns disset anys. No me'n sabia avenir que m'haguéssin amagat fins a la seva existència! De fet, si llegiu un llibre d'història aprovat pel ministeri d'educació francès, veureu que, si bé fan esment dels trobadors, no expliquen quina era la seua llengua, ni que va ser un moviment literari molt ample a bona part d'Europa: era la primera literatura en llengua vulgar!

Em fascina aquest lloc, primer doncs perquè és un tros de Catalunya tan a prop d'Occitània amb un toc òbviament medieval, i també per l'aspecte tan desconcertador de queixal atacat durant anys per una tramuntana implacable, al bell mig d'aquest massís calcari que, malgrat la seua aridesa, crida la atenció des de Perpinyà, degut als jocs de llum canviants que en ressalten els turons rodons, i la blancor gairebé encegadora.