Al castell de Perellós

A final de maig, feia bon temps, i en vaig aprofitar per a mostrar a la meva família el castell i el poble de Perellós, prop d'Òpol a les Corberes. És el punt més septentrional del país, el límit amb Occitània és a alguns centenars de metres. Potser ho explicaré més endavant en uns articles dedicats, però Occitània em va fascinar quan tenia uns disset anys. No me'n sabia avenir que m'haguéssin amagat fins a la seva existència! De fet, si llegiu un llibre d'història aprovat pel ministeri d'educació francès, veureu que, si bé fan esment dels trobadors, no expliquen quina era la seua llengua, ni que va ser un moviment literari molt ample a bona part d'Europa: era la primera literatura en llengua vulgar!

Em fascina aquest lloc, primer doncs perquè és un tros de Catalunya tan a prop d'Occitània amb un toc òbviament medieval, i també per l'aspecte tan desconcertador de queixal atacat durant anys per una tramuntana implacable¹, al bell mig d'aquest massís calcari que, malgrat la seua aridesa, crida la atenció des de Perpinyà, degut als jocs de llum canviants que en ressalten els turons rodons, i la blancor gairebé encegadora.

Al castell de Perellós —un bon rossellonès pronunciarà Perillús [pəɾi'ʎus]²—, doncs, podreu pujar al castell, recrear mentalment la vida tal com hi era segles enrere —o tal com us hauria agradat que hagués sigut—, abismar-vos dins un celler amagat per uns arbusts, errar en allò que devia ser un poblet prou actiu. Però potser, a baix d'aquest oppidum impenetrable, tornareu a la realitat més immediata i a la mortalitat.

I és així com vaig immortalitzar una orquídea que creixia a la vora d'aquest turó. Es diu —potser, no n'estic segur—, Anacamptis pyramidalis o Barretet piramidal segons la Viquipèdia³. Podeu consultar-ne la fitxa a baix.

Pel que fa al lloc mateix, caldria parlar també del poble de Perellós que és a uns quilòmetres i que va ser abandonat a mitjan segle vint.