octubre 2011

Del coll de Jau al pic del Madres

Torno del Madres amb fotos més belles que mai. No coneixia aquest tros de muntanya. Vam sortir del Coll de Jau (el que marca el límit amb l'Aude, no el cal confondre amb el coll de Jou prop de Merialles...), i pujar pel bosc. Quan arribes a l'estatge alpí i assoleixes el primer orri, el paisatge et colpeix. La vall de la Castellana en aquest lloc sembla molt ampla, i tens una vista única del Salt del Burro (foto). Vaig poder fotografiar-hi una colla d'isards, sorpresos per la meua vinguda, desfilant davant de mi. Eren entre trenta i cinquanta.

Tot a dalt, la mirada abasta bona part del Capcir; es veu distintament el llac de Matamala i els Angles.

Varem baixar pel Bernat Salvatge, que gairebé toca la pica del Madres, per prats farcits de còlquics.

Vic de Sòs

Hi ha dies en què tenim idees molt estranyes. Havíem previst de pujar a la Pica d'Endron a l'Arieja, damunt de Vic de Sòs. Però clar, en aquest país l'aigua és omnipresent, i calia ben segur que plogués a bots i barrals precisament aquell dia, de manera que vàrem sensiblement de pla; ens vàrem quedar a baixa altitud.

L'Arieja, com la part pirinenca de Catalunya, i de manera general com gairebé tot el Pirineu oriental, és el país del ferro. A les mines del Rancier, com a Batera o a Mentet, s'extreia aquest mineral fins al 1929. Des del Cabré, a l'avall de Vic de Sòs, es pot prendre un camí, que primer voreja aquest fantàstic salt d'aigua de Carracou, i després segueix les entrades de les mines que varen foradar al llarg dels segles. Les entrades més antigues són les ubicades més a dalt, fins i tot al neolític s'explotava a l'aire lliure directament al cim.

Avui dia el bosc ha retrobat la seua expansió màxima, però cal recordar que, cent o cent cinquanta anys enrere, amb el pastoralisme i sobre tot el funcionament de les mines —les fargues dites «a la catalana» que eren les que feien servir també a l'Arieja consumien un volum importantíssim de fusta— es pot dir que ja no hi havien arbres, i per això fins i tot havien de portar el mineral al Coserans perquè el poguessin tractar. Avui el problema és al revés, com que la fusta ja no té cap valor econòmic, els propietaris no netegen els boscos, el que representa un perill pels pobles al voltant.