juliol 2010

A mitjan juny, ens vam passejar la meua germana i jo a les ribes de la Massana. És una passejada molt agradable, però també molt curta — per tant adaptada a la meua germana — que està repertoriada a la «guia excursionista transfronterera» de l'Albera al número deu, «la Massana al fil de l'aigua».

Ja hi havia anat l'any passat, i havia intentat pujar fins a la reserva (de la Massana, clar) tot seguint el riu. Sobre tot no ho feu, val millor passar per la torre (de la Massana, rai!) o per l'altre costat des del castell de Valmy o des del Rimbau. A més, aquesta primavera havia plogut moltíssim, i els rius no es podien travessar a gual.

Hi vaig fer tres «descobertes» interessants. Una flor no fa estiu, parlaré més d'entomologia que de botànica.

De bell antuvi, mentre dinàvem, em varen cridar la atenció uns punts argentats que lliscaven en grup amb molta vivacitat a la vora del riu.

A final de maig, feia bon temps, i en vaig aprofitar per a mostrar a la meva família el castell i el poble de Perellós, prop d'Òpol a les Corberes. És el punt més septentrional del país, el límit amb Occitània és a alguns centenars de metres. Potser ho explicaré més endavant en uns articles dedicats, però Occitània em va fascinar quan tenia uns disset anys. No me'n sabia avenir que m'haguéssin amagat fins a la seva existència! De fet, si llegiu un llibre d'història aprovat pel ministeri d'educació francès, veureu que, si bé fan esment dels trobadors, no expliquen quina era la seua llengua, ni que va ser un moviment literari molt ample a bona part d'Europa: era la primera literatura en llengua vulgar!

Em fascina aquest lloc, primer doncs perquè és un tros de Catalunya tan a prop d'Occitània amb un toc òbviament medieval, i també per l'aspecte tan desconcertador de queixal atacat durant anys per una tramuntana implacable, al bell mig d'aquest massís calcari que, malgrat la seua aridesa, crida la atenció des de Perpinyà, degut als jocs de llum canviants que en ressalten els turons rodons, i la blancor gairebé encegadora.