Excursió

Del coll de Jau al pic del Madres

Torno del Madres amb fotos més belles que mai. No coneixia aquest tros de muntanya. Vam sortir del Coll de Jau (el que marca el límit amb l'Aude, no el cal confondre amb el coll de Jou prop de Merialles...), i pujar pel bosc. Quan arribes a l'estatge alpí i assoleixes el primer orri, el paisatge et colpeix. La vall de la Castellana en aquest lloc sembla molt ampla, i tens una vista única del Salt del Burro (foto). Vaig poder fotografiar-hi una colla d'isards, sorpresos per la meua vinguda, desfilant davant de mi. Eren entre trenta i cinquanta.

Tot a dalt, la mirada abasta bona part del Capcir; es veu distintament el llac de Matamala i els Angles.

Varem baixar pel Bernat Salvatge, que gairebé toca la pica del Madres, per prats farcits de còlquics.

Vic de Sòs

Hi ha dies en què tenim idees molt estranyes. Havíem previst de pujar a la Pica d'Endron a l'Arieja, damunt de Vic de Sòs. Però clar, en aquest país l'aigua és omnipresent, i calia ben segur que plogués a bots i barrals precisament aquell dia, de manera que vàrem sensiblement de pla; ens vàrem quedar a baixa altitud.

L'Arieja, com la part pirinenca de Catalunya, i de manera general com gairebé tot el Pirineu oriental, és el país del ferro. A les mines del Rancier, com a Batera o a Mentet, s'extreia aquest mineral fins al 1929. Des del Cabré, a l'avall de Vic de Sòs, es pot prendre un camí, que primer voreja aquest fantàstic salt d'aigua de Carracou, i després segueix les entrades de les mines que varen foradar al llarg dels segles. Les entrades més antigues són les ubicades més a dalt, fins i tot al neolític s'explotava a l'aire lliure directament al cim.

Avui dia el bosc ha retrobat la seua expansió màxima, però cal recordar que, cent o cent cinquanta anys enrere, amb el pastoralisme i sobre tot el funcionament de les mines —les fargues dites «a la catalana» que eren les que feien servir també a l'Arieja consumien un volum importantíssim de fusta— es pot dir que ja no hi havien arbres, i per això fins i tot havien de portar el mineral al Coserans perquè el poguessin tractar. Avui el problema és al revés, com que la fusta ja no té cap valor econòmic, els propietaris no netegen els boscos, el que representa un perill pels pobles al voltant.

Canigó juliol 2011

A la fi del mes de juliol, vaig pujar al Canigó amb un company. Això sí, he trigat molt de temps per escriure aquest article de blog! Varem aparcar el cotxe al coll de Jou al les nou i mitja; es podia conduir fins al pàrquing del Randé una mica més amunt, però vaja, tenim cames, i de totes maneres, com ho diuen a una família del Conflent que no designaré aquí, l'ase és la sola votura que fa pas cagar (i com que d'ase no en teníem...).

Així doncs vam travessar un bosc joliu, seguint un camí que vorejava un petit canal, un d'aquests rierols del Canigó que roben el cor dels rossellonesos, més acostumats a rieres seques la majoria de l'any com el Rart, o coses dubtoses com la Fossella o l'Agulla de la Mar. Després d'una estona, potser tres quarts d'hora, potser quatre quarts, el camí desemboca a la prada de Marialles, a uns 1700 m d'altitud, on gaudim d'una perspectiva ampla, marcada pel refugi, un rierol anomenat Llipodera, i el precipici de la vall del Cadí. Per molta gent, aquest lloc és el punt de partida per assolir el cim, amb un xic més de 1000 m de desnivell; nosaltres ja n'havíem pujat 600.

Llavors la vegetació va canviant, òbviament, fins que només es trobin conífers. Seguim més o menys la vall del Cadí, ens fem equilibristes per passar els rius. Arribats al refugi Aragó—que en aquests moments és tancat, i la veritat és que sembla en molt mal estat—, els arbres, d'ara endavant superflus, cedeixen el pas a una vegetació baixa, i a la presència inevitable del cim. Es perceben uns estanyols, als quals no vam tenir el temps d'atansar-nos, que deuen ser, segons el meu sentit infallible de l'orientació, els gorgs del Cadí.

Puèglaurenç

El castell de Puèglaurenç, o, segons sembla, Puillorenç en català, és un d'aquests anomenats «castells càtars», com els de Perapertusa i Queribús uns quilòmetres abans, i els de Puègverd i Montsegur a l'Arieja. Administrativament pertany al departament de l'Aude, però de fet, històricament sempre ha sigut la continuació de la Fenolleda.

El nom «càtar» recorda que el país va ser particularment maltractat per l'infame Simó de Montfort, durant la crosada dels albigesos, episodi de trista memòria per les terres occitano-catalanes. Per diverses raons, la gent s'identifica més fàcilment en aquest període històric que en llur pertinença al Llenguadoc i a Occitània; aquesta és, recordem-ho, una construcció relativament recent que, malauradament, queda sent massa teòrica per molts. Nogensmenys aquelles construccions eren bàsicament d'ús militar, tot i que molta gent vinguin a visitar-les per misticisme.

Les ribes de la Massana

A mitjan juny, ens vam passejar la meua germana i jo a les ribes de la Massana. És una passejada molt agradable, però també molt curta — per tant adaptada a la meua germana — que està repertoriada a la «guia excursionista transfronterera» de l'Albera al número deu, «la Massana al fil de l'aigua».

Ja hi havia anat l'any passat, i havia intentat pujar fins a la reserva (de la Massana, clar) tot seguint el riu. Sobre tot no ho feu, val millor passar per la torre (de la Massana, rai!) o per l'altre costat des del castell de Valmy o des del Rimbau. A més, aquesta primavera havia plogut moltíssim, i els rius no es podien travessar a gual.

Hi vaig fer tres «descobertes» interessants. Una flor no fa estiu, parlaré més d'entomologia que de botànica.

De bell antuvi, mentre dinàvem, em varen cridar la atenció uns punts argentats que lliscaven en grup amb molta vivacitat a la vora del riu.

Al castell de Perellós

A final de maig, feia bon temps, i en vaig aprofitar per a mostrar a la meva família el castell i el poble de Perellós, prop d'Òpol a les Corberes. És el punt més septentrional del país, el límit amb Occitània és a alguns centenars de metres. Potser ho explicaré més endavant en uns articles dedicats, però Occitània em va fascinar quan tenia uns disset anys. No me'n sabia avenir que m'haguéssin amagat fins a la seva existència! De fet, si llegiu un llibre d'història aprovat pel ministeri d'educació francès, veureu que, si bé fan esment dels trobadors, no expliquen quina era la seua llengua, ni que va ser un moviment literari molt ample a bona part d'Europa: era la primera literatura en llengua vulgar!

Em fascina aquest lloc, primer doncs perquè és un tros de Catalunya tan a prop d'Occitània amb un toc òbviament medieval, i també per l'aspecte tan desconcertador de queixal atacat durant anys per una tramuntana implacable, al bell mig d'aquest massís calcari que, malgrat la seua aridesa, crida la atenció des de Perpinyà, degut als jocs de llum canviants que en ressalten els turons rodons, i la blancor gairebé encegadora.