A la fi del mes de juliol, vaig pujar al Canigó amb un company. Això sí, he trigat molt de temps per escriure aquest article de blog! Varem aparcar el cotxe al coll de Jou al les nou i mitja; es podia conduir fins al pàrquing del Randé una mica més amunt, però vaja, tenim cames, i de totes maneres, com ho diuen a una família del Conflent que no designaré aquí, l'ase és la sola votura que fa pas cagar (i com que d'ase no en teníem...).
Així doncs vam travessar un bosc joliu, seguint un camí que vorejava un petit canal, un d'aquests rierols del Canigó que roben el cor dels rossellonesos, més acostumats a rieres seques la majoria de l'any com el Rart, o coses dubtoses com la Fossella o l'Agulla de la Mar. Després d'una estona, potser tres quarts d'hora, potser quatre quarts, el camí desemboca a la prada de Marialles, a uns 1700 m d'altitud, on gaudim d'una perspectiva ampla, marcada pel refugi, un rierol anomenat Llipodera, i el precipici de la vall del Cadí. Per molta gent, aquest lloc és el punt de partida per assolir el cim, amb un xic més de 1000 m de desnivell; nosaltres ja n'havíem pujat 600.
Llavors la vegetació va canviant, òbviament, fins que només es trobin conífers. Seguim més o menys la vall del Cadí, ens fem equilibristes per passar els rius. Arribats al refugi Aragó—que en aquests moments és tancat, i la veritat és que sembla en molt mal estat—, els arbres, d'ara endavant superflus, cedeixen el pas a una vegetació baixa, i a la presència inevitable del cim. Es perceben uns estanyols, als quals no vam tenir el temps d'atansar-nos, que deuen ser, segons el meu sentit infallible de l'orientació, els gorgs del Cadí.
