A la fi del mes de juliol, vaig pujar al Canigó amb un company. Això sí, he trigat molt de temps per escriure aquest article de blog! Varem aparcar el cotxe al coll de Jou al les nou i mitja1; es podia conduir fins al pàrquing del Randé2 una mica més amunt, però vaja, tenim cames, i de totes maneres, com ho diuen a una família del Conflent que no designaré aquí, l'ase és la sola votura que fa pas cagar (i com que d'ase no en teníem...).
Així doncs vam travessar un bosc joliu, seguint un camí que vorejava un petit canal, un d'aquests rierols del Canigó que roben el cor dels rossellonesos, més acostumats a rieres seques la majoria de l'any com el Rart, o coses dubtoses com la Fossella o l'Agulla de la Mar. Després d'una estona, potser tres quarts d'hora, potser quatre quarts, el camí desemboca a la prada de Marialles, a uns 1700 m d'altitud, on gaudim d'una perspectiva ampla, marcada pel refugi, un rierol anomenat Llipodera, i el precipici de la vall del Cadí. Per molta gent, aquest lloc és el punt de partida per assolir el cim, amb un xic més de 1000 m de desnivell; nosaltres ja n'havíem pujat 600.
Llavors la vegetació va canviant, òbviament, fins que només es trobin conífers. Seguim més o menys la vall del Cadí, ens fem equilibristes per passar els rius. Arribats al refugi Aragó—que en aquests moments és tancat, i la veritat és que sembla en molt mal estat—, els arbres, d'ara endavant superflus, cedeixen el pas a una vegetació baixa, i a la presència inevitable del cim. Es perceben uns estanyols, als quals no vam tenir el temps d'atansar-nos, que deuen ser, segons el meu sentit infallible de l'orientació, els gorgs del Cadí.
Aquest dia, la llengua oficial era el catalanesc, parlat principalment per gent del sud de la ratlla, que pertanyien generalment a grups excursionistes prou nombrosos, de manera que no hi havia perquè hesitar entre salutacions franximanes i la llengua nostra. En arribar al cim, després d'una breu fase de semi-escalada per la «xemeneia», la creu estava coberta de senyeres. Ah perquè sí, quitllada al cim del Canigó, potser per arrodonir els 2784 m a uns 2785 m, o per atraure encara més fàcilment els llamps, hi ha una creu de ferro forjat. No sé com s'ho van fer per traure aquell element insòlit, però hi és. I clar, com deia, cal reconèixer que és molt pràctica per penjar-hi banderes i altres tèxtils.
Ara bé, cal dir que si el clima durant la major part de la pujada era favorable—feia un xic més de 23 graus—, al cim hi feia un fred que pelava, i vam haver de suportar-ho; a més a més, no hi havia cap visibilitat, i va ser una pena que el meu amic, vingut de França enllà, no pogués veure el paisatge.
Al costat podeu admirar unes imatges d'aquest dia: un súbdit de la Turena que branda la seva bandera—aprofiteu-ho, les representacions d'éssers humans són prou escasses en aquest bloc—, i unes vistes del que identifico de manera molt peremptòria com els gorgs del Cadí i el pic de Tres Vents. Un dia d'aquests em decidiré a afegir una mica de javascript per millorar la presentació de les imatges. A sota, com de costum quan es tracta d'una excursió, teniu una llista d'algunes observacions de caire naturalistes que vaig fer aquest dia. Cliqueu sobre el tàxon per veure totes les seves ocurrències en aquesta web, i sobre la imatge per consultar l'observació feta durant l'excursió. Aquesta presentació us és oferta per exceŀlentíssims mòduls Drupal com Node Reference URL i Views Attach.
Com els meus compatriotes illencs i valencians, rebutjo aquest sistema artificiós a base de quarts, i fins i tot meitats de quarts i minuts que falten per no sé què, que sigui ben clar, fa! ↩
He sigut incapaç de determinar quina era la grafia correcta en català, aquesta és l'única que es troba als mapes. Si algú té més paciència o perseverança que mi... ↩
