Corberes

Font Estramar

Font Estramar és el nom d'una ressurgència càrstica a l'extrem nord del país, després de Salses, a la vora de l'estany, a uns centenars de metres de la Porta dels Països catalans, i uns quilòmetres de Fitó a l'Aude. Avui dia es troba molt a prop de l'autopista, però hi podem accedir per la D900 per un túnel que passa per sota.

En vaig descobrir l'existència gràcies a l'últim llibre de l'hidrogeòleg Henri Salvayre. De fet, és la curiositat hidrogeològica més important de Catalunya Nord, tot i que com molta gent feia anys que hi passava a 130 a l'hora sense sospitar-ho.

És una cavitat, avui inundada, que es va formar durant el Messinià, és a dir entre 7,2 i 5,3 milions d'anys, quan el nivell de la mar Mediterrània era molt més baix—fins al punt que va ser quasi totalment assecada. Els submarinistes van cartografiar-ne 2750 m; la majoria de la xarxa es troba entre 20 i 50 m, però a la part nord l'equip de Cyrille Brandt va baixar fins a 160 m sota el mar. Se suposa que aquesta galeria podria endinsar-se fins a 300 m. Sembla ser prou coneguda dins el món de l'espeleologia subaquàtica; doneu una ullada a aquest vídeo d'una immersió a Font Estramar, vegeu també aquesta pàgina dedicada al siti.

Al castell de Perellós

A final de maig, feia bon temps, i en vaig aprofitar per a mostrar a la meva família el castell i el poble de Perellós, prop d'Òpol a les Corberes. És el punt més septentrional del país, el límit amb Occitània és a alguns centenars de metres. Potser ho explicaré més endavant en uns articles dedicats, però Occitània em va fascinar quan tenia uns disset anys. No me'n sabia avenir que m'haguéssin amagat fins a la seva existència! De fet, si llegiu un llibre d'història aprovat pel ministeri d'educació francès, veureu que, si bé fan esment dels trobadors, no expliquen quina era la seua llengua, ni que va ser un moviment literari molt ample a bona part d'Europa: era la primera literatura en llengua vulgar!

Em fascina aquest lloc, primer doncs perquè és un tros de Catalunya tan a prop d'Occitània amb un toc òbviament medieval, i també per l'aspecte tan desconcertador de queixal atacat durant anys per una tramuntana implacable, al bell mig d'aquest massís calcari que, malgrat la seua aridesa, crida la atenció des de Perpinyà, degut als jocs de llum canviants que en ressalten els turons rodons, i la blancor gairebé encegadora.