El castell de Puèglaurenç, o, segons sembla, Puillorenç en català, és un d'aquests anomenats «castells càtars», com els de Perapertusa i Queribús uns quilòmetres abans, i els de Puègverd i Montsegur a l'Arieja. Administrativament pertany al departament de l'Aude, però de fet, històricament sempre ha sigut la continuació de la Fenolleda.
El nom «càtar» recorda que el país va ser particularment maltractat per l'infame Simó de Montfort, durant la crosada dels albigesos, episodi de trista memòria per les terres occitano-catalanes. Per diverses raons, la gent s'identifica més fàcilment en aquest període històric que en llur pertinença al Llenguadoc i a Occitània; aquesta és, recordem-ho, una construcció relativament recent que, malauradament, queda sent massa teòrica per molts. Nogensmenys aquelles construccions eren bàsicament d'ús militar, tot i que molta gent vinguin a visitar-les per misticisme.
El castell
A l'edat medieval la seva localització era molt estratègica, fins al 1659 guardava la frontera amb Catalunya. Bastit a dalt d'un turó amb un pendent molt dret, comunicava a l'est (part avall de la Bolzana, i després de l'Aglí) amb la resta de la Fenolleda, i dos altres castells, Peirapertusa i Queribús al massís de les Corberes. A l'oest, fins al segle dinou, no era possible anar a Quilhan, abans que comencessin a obrir un pas per les gorges de l'Aude. Al sud, però, per la part amunt de la Bolzana, hom podia anar a parar fins a Prada. I de fet, a la foto núm. 2, es percep un tros del cim del Canigó a l'horitzó! Cap a l'any mil, aquestes terres pertanyien a l'abadia de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent. Per raons climàtiques, no s'hi podia cultivar el blat, de manera que venien a recuperar-lo a Puillorenç; doneu un cop d'ull al mapa i penseu uns segons al viatge que devia ser amb bous!
Va pertànyer als senyors de Perapertusa fins al mig del segle tretze, abans de caure en mans del reialme francès. Llavors, el tipus de construcció canvia. Abans les muralles estaven constituïdes per bloc irregulars, més aviat plans i inclinats a quaranta cinc graus (construcció dita occitana); després, Lluís IX envia talladors francesos que realitzen blocs ben quadrats.
S'entra per un camí en ziga-zaga i una barbacana a la part anomenada «basse-cour» en francès, on guardaven les bèsties i l'aviram, d'aquí l'accepció més habitual de «corral» d'aquesta paraula. A la foto núm. 3, teniu una visió del que avui és com un pati molt llarg, però que solia ser gairebé totalment construït uns segles enrere. Al nord hi havia una poterna, és a dir una porta petita, difícilment accessible i ben defensada, per la qual podia passar un emissari per negociar durant un setge. Les torres més velles són semi-circulars, «ouvertes à la gorge» va dir la guia. Algunes, però, van ser tancades després de la invenció de les armes de foc.
A la foto núm. 4 veieu el segon recinte, el de la «torre de l'homenatge», tot i que aquest terme sigui erroni, ja que el castell era, com ja ho he dit, estrictament d'ús militar, i no la mansió d'un noble. Allí es conservaven els queviures en un corredor natural on sempre circula un corrent d'aire molt fred. A dalt, els matacans protegeixen el que seria la part més vulnerable de l'edifici—és molt relatiu, el castell és de debò impugnable. També s'hi troben les latrines, penjades a més de cent metres del sòl.
Aquest recinte inclou dues torres. La primera, coneguda com a torre de l'homenatge, és quadrada, i de construcció més recent del que es va creure fins fa poc; històricament van deixar de construir-ne d'aquesta mena quan van aparèixer les armes de foc, que vulneren fàcilment els angles. La segona, dita «torre de la Dama Blanca», és rodona, i observareu a la foto núm. 6 la seva volta remarcable, ben conservada. Diuen que hi va fer estada la neboda de Felip el Bell, que havia de ser casada amb no sé quin noble castellà, que no se li va fer molt de cas, ja que segons sembla la va empresonar fins que morís. D'ençà aquesta època el seu ectoplasme ronda en aquesta torre, i de tant en tant apareix a les fotos dels turistes, per poc que siguin argèntiques.
A cada recinte hi ha una cisterna de 25 m3, que recollien les aigües pluvials, el que representa una quantitat d'aigua excepcional per aquest tipus de monument. Un tècnic estava dedicat a la construcció i el manteniment. Es veuen traces de «sang de bou», és a dir d'argila mesclada amb el morter, que inflava i impermeabilitzava l'obra.
Els entorns de Puillorenç
D'ençà la segona guerra mundial, ja no hi ha tanta ramaderia i conreu: el bosc ara és omnipresent, com passa a molts llocs en la nostra època caracteritzada per una agricultura intensiva. Segurament ja haureu topat amb els vestigis d'un clos avui perduts dins d'un bosc. Hi trobem conífers i faigs més a dalt.
La vall de la Bolzana és una vall glacial en U, no sé si es veu tant a les fotos, molt bonica. A la riba dreta floreja clarament el massís càrstic, amb algunes coves (penúltima foto); una d'elles es diu «cova de l'ull». A l'edat mitjana uns óssos hi hivernaven. També hi varen trobar rastres del magdalenià (paleolític superior).
El poble de la Pradela més avall (última foto) data del segle dinou, quan va arribar el tren (noteu el pont ferroviari).
