Hi ha dies en què tenim idees molt estranyes. Havíem previst de pujar a la Pica d'Endron a l'Arieja, damunt de Vic de Sòs. Però clar, en aquest país l'aigua és omnipresent, i calia ben segur que plogués a bots i barrals precisament aquell dia, de manera que vàrem sensiblement de pla; ens vàrem quedar a baixa altitud.
L'Arieja, com la part pirinenca de Catalunya, i de manera general com gairebé tot el Pirineu oriental, és el país del ferro. A les mines del Rancier, com a Batera o a Mentet, s'extreia aquest mineral fins al 1929. Des del Cabré, a l'avall de Vic de Sòs, es pot prendre un camí, que primer voreja aquest fantàstic salt d'aigua de Carracou1, i després segueix les entrades de les mines que varen foradar al llarg dels segles. Les entrades més antigues són les ubicades més a dalt, fins i tot al neolític s'explotava a l'aire lliure directament al cim.
Avui dia el bosc ha retrobat la seua expansió màxima, però cal recordar que, cent o cent cinquanta anys enrere, amb el pastoralisme i sobre tot el funcionament de les mines —les fargues dites «a la catalana» que eren les que feien servir també a l'Arieja consumien un volum importantíssim de fusta— es pot dir que ja no hi havien arbres, i per això fins i tot havien de portar el mineral al Coserans perquè el poguessin tractar. Avui el problema és al revés, com que la fusta ja no té cap valor econòmic, els propietaris no netegen els boscos, el que representa un perill pels pobles al voltant.
A vegades topes amb unes curiositats geològiques. A dalt d'un turó, per exemple, hi ha aquesta mena de dolmen que veieu a les fotos. Dic una mena, perquè no és ben clar si aquesta pedra la van portar éssers humans o una glacera... També a les dues últimes fotos observareu rastres d'una platja que es va formar abans de l'elevació del Pirineu.
A la tarda vam encontrar un animal que des d'aquell moment es va decidir que s'anomenaria el varà de Vic de Sòs, del quel teniu una fitxa a sota. De bell antuvi pensàvem que es tractava d'una salamandra, però de fet és un tritó, potser femella, Triturus marmuratus.
Hauria volgut donar més detalls, particularment sobre el funcionament de les fargues a la catalana, però la veritat és que si començo així no acabo mai els articles, llavors he resolt de fer-los més curts.
És gairebé impossible trobar la forma original d'aquests noms, no he trobat cap referència per la microtoponímia d'aquest lloc, a vegades estic obligat de guardar la forma afrancesada com aquí. En aquest cas suposo que deu ser quelcom com Carraucon. ↩
