Crec a la llum del dia, a l'amor de ma mare,
a la cançó del rabadà sus del serrat,
a l'humil pa de sègle, an el pobre teulat,
al clavell de pastor i les fonts d'aigua clara.

I crec a la mar blava, a l'infinit del cel,
a l'estiu ple de sol, de perfums i de força,
al castanyer que pensa i viu sota l'escorça,
a l'abella que sap el secret de la mel.

Crec a l'estela, a la maduixa bosquetana,
al plany enyoradís de l'innocent tudó,
a les Alberes, a ta glòria, Canigó,
a la bellesa de la terra catalana!...

Avui celebrem el dia d'Europa. Ja que per desgràcia no en tinc una de teixit, penjo aquí la nostra bandera en versió electrònica. Commemorem el discurs del Robert Schuman el 9 de maig 1950 a París, considerat com a l'acte fundador de la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer (CECA), un dels avatars d'allò que esdevindria la Unió Europea que coneixem avui.

A l'estat francès no semblen gaire emocionats i és una pena. A Catalunya Nord particularment tots hauríem de ser sensibles a l'esvaïment de la frontera. Vam necessitar la intervenció de la Comissió Europea, que de costum no afronta els estats amb tanta insistència, per treure del pas les cabines de policia que barraven l'autopista al Pertús i ens recordaven altres temps, que pensàvem ja prou llunyans. Per fi podem circular normalment, com ja és el cas a Alsàcia i al País Basc des de fa anys. Ara necessitem canviar les mentalitats dels ciutadans i dels polítics de les dues bandes perquè la vida econòmica i social torni a la normalitat ella també.

El món sencer ha de saber que tenim a casa una torradora «Moulinex Sensoexpress Electronic» que funciona. Aprofito aquesta entrada per regraciar els industrials per fer tan difícil l'obertura i la reparació d'un aparell elèctric tan bàsic: cargols hexagonals especials ben amagats, maneta pegat que ens impedeix retirar totalment el càrter... Mitja hora per tornar coŀlocar correctament una peça de plàstic mig estúpida sobre la qual el mandrí havia de recolzar en funcionament.

Rebutjem l'obsolescència planificada, i intentem adobar els aparells cada cop que sigui possible.

El títol d'aquesta entrada prové del lema occità «gardarem lo Larzac» que ressonava als anys 70 a l'Avairon quan els pagesos es varen oposar a l'expansió d'un camp militar, episodi que tot i ser, potser, el cant del cigne de la consciència occitana i de la llengua, em sembla que queda sent pregnant a la consciència coŀlectiva a l'estat francès.

Acaben de regalar-me un «Neocube», o sigui un conjunt de 216 (6³) esferes magnètiques de neodimi amb què es poden realitzar figures geomètriques molt variades. Aquí vos en mostraré de prou clàssiques; trobareu a la web moltes vídeos que detallen motius o construccions diversos, només cal buscar «neocube» o «neocube patterns» per exemple; aquesta sèrie és força interessant per començar.

El cub

La forma més clàssica, la més emblemàtica del neocube. Hi deu haver varis mètodes, però em sembla que el següent és el que millor funciona. Primer cal disposar les esferes en una línia que dividim en tres per obtenir un rectangle de 3 per 72, que doblegarem per fer el braçalet de la foto 1 si el tanquem. Finalment repleguem per quadrats de sis per sis fins que ens colpeixi la visió del cub tot just acabat d'ajuntar (segona foto).

Avui hem celebrat l'acte de cloenda del Correllengua. Enguany, fa 351 anys que va ser firmat el tractat dels Pirineus. Arribat a la plaça de Catalunya, d'on havia de sortir la manifestació, vaig notar que hi havia menys gent que de costum: aparentment, segons em van explicar, van avisar a la gent que havia de viatjar des de lluny que no vinguessin, per temor d'eventuals bloqueigs a l'entrada de la ciutat a causa de la reforma de les pensions. Em varen encolomar un d'aquests rètols que duien la inscripció «X pel català», amb X ∈ {pobles de Catalunya Nord}. A mi em va tocar Bula d'Amunt, que és aquest poble de les Aspres al peu del priorat de Serrabona que té una minúscula però remarcable església romànica.

Vaig tenir temps per saludar unes coneixences, i donar una ullada a uns productes derivats, tals com aquelles samarretes i adhesius que duen el lema «utilitza la llengua» que fa anys que té molt d'èxit al nostre país. Després de vint o trenta minuts ens vam posar en marxa. Vam passar per l'avinguda Clémenceau i per davant de la prefectura, pujar pel carrer de la Fusteria, i baixar des del carrer de l'Argenteria fins al Castellet, tot cantant pel camí el tradicional:

Font Estramar és el nom d'una ressurgència càrstica a l'extrem nord del país, després de Salses, a la vora de l'estany, a uns centenars de metres de la Porta dels Països catalans, i uns quilòmetres de Fitó a l'Aude. Avui dia es troba molt a prop de l'autopista, però hi podem accedir per la D900 per un túnel que passa per sota.

En vaig descobrir l'existència gràcies a l'últim llibre de l'hidrogeòleg Henri Salvayre. De fet, és la curiositat hidrogeològica més important de Catalunya Nord, tot i que com molta gent feia anys que hi passava a 130 a l'hora sense sospitar-ho.

És una cavitat, avui inundada, que es va formar durant el Messinià, és a dir entre 7,2 i 5,3 milions d'anys, quan el nivell de la mar Mediterrània era molt més baix—fins al punt que va ser quasi totalment assecada. Els submarinistes van cartografiar-ne 2750 m; la majoria de la xarxa es troba entre 20 i 50 m, però a la part nord l'equip de Cyrille Brandt va baixar fins a 160 m sota el mar. Se suposa que aquesta galeria podria endinsar-se fins a 300 m. Sembla ser prou coneguda dins el món de l'espeleologia subaquàtica; doneu una ullada a aquest vídeo d'una immersió a Font Estramar, vegeu també aquesta pàgina dedicada al siti.

L'arç blanc o Crataegus és un gènere que pertany a la família de les rosàcies. A les vinyes del Rosselló, com a molts llocs d'Europa, cohabita amb altres rosàcies: l'aranyoner (Prunus spinosa), i el roser silvestre (Rosa canina). Sempre em varen intrigar les seves baies, per llur forma, el color roig que tenen quan són madures, i les fulles dentades que les envolten (vegeu l'observació a sota, cliqueu per visualitzar més fotos).

Les flores fan esment d'una subespècie de Crataegus azarolus anomenada C. ruscinonensis, que seria doncs endèmica del Rosselló, però segons sembla les que tinc a prop de casa meva són C. monogyna, que reconeixem amb el seu pinyol únic.

Sigui quin sigui, totes les espècies són comestibles, se'n pot fer xarop o gelea—crues les baies són massa astringents. Llavors, enguany he decidit abandonar els camins trillats i provar una fruita menys estàndard per fer-ne gelea. Les receptes que tenia recomanaven posar-les a bullir després de rentar-les perquè esclatin, però per la meva part haig de dir que, comptat i debatut, aquest procediment em sembla ben poc eficaç, i que vaig acabar esclafant-les amb un passapuré.

El castell de Puèglaurenç, o, segons sembla, Puillorenç en català, és un d'aquests anomenats «castells càtars», com els de Perapertusa i Queribús uns quilòmetres abans, i els de Puègverd i Montsegur a l'Arieja. Administrativament pertany al departament de l'Aude, però de fet, històricament sempre ha sigut la continuació de la Fenolleda.

El nom «càtar» recorda que el país va ser particularment maltractat per l'infame Simó de Montfort, durant la crosada dels albigesos, episodi de trista memòria per les terres occitano-catalanes. Per diverses raons, la gent s'identifica més fàcilment en aquest període històric que en llur pertinença al Llenguadoc i a Occitània; aquesta és, recordem-ho, una construcció relativament recent que, malauradament, queda sent massa teòrica per molts. Nogensmenys aquelles construccions eren bàsicament d'ús militar, tot i que molta gent vinguin a visitar-les per misticisme.

En el llibre Things a Computer Scientist Rarely Talks About, Donald E. Knuth ens explica per què els informàtics tenen un punt de vista específic, i com van aparèixer a mitjan segle vint.

Q: You've referred several times to a computer scientist's perspective. How do you distinguish that from other points of view?

A: I have kind of a radical idea about this, but I've had it for 30 years now and still haven't found anything wrong with it. Namely, suppose someone asks “Why did computer science jell so fast during the 60s, all of a sudden becoming a department at almost every university in the world?” I answer that the reason is not to be found in the fact that computers are so valuable tools. There's not a department of Electron Microscope at every university, although electron microscopes are great and valuable tools.

I'm convinced that computer science grew so fast and is so vital today because there are people all over the world who have a peculiar way of thinking, a certain way of structuring knowledge in their heads, a mentality that we now associate with a discipline of its own. This mentality isn't sharply focused, in the space of all possible ways of thinking; but it's different enough from other ways—from the mentalities of physicists and mathematicians that I spoke of earlier—that the people who had it in the old days were scattered among many different departments, more or less orphans in their universities. Then suddenly, when it turned down that their way of thinking correlated well with being able to make a computer do tricks, these people found each other.

És una mena de tradició estiuenca, feia temps que me l'esperava. Per fi, el vaig sentir per primera vegada enguany fa uns dies; però aquesta nit i les següents no vaig poder apropar-me'n. Anit s'ha ficat a un indret més accessible i n'he pogut prendre unes «fotos».

Ara l'estiu es pot morir tranquil·lament—com més tard possible.