Francament no s'entén la reacció enfront del coronavirus i tot aquest pànic i fins i tot histèria. No hi ha brots ni rebrots, només una epidèmia que progressa a un ritme variable. No pots evitar que hi hagi morts: quan parlàvem d'aplanar la corba, es tractava d'ajornar-les per limitar el pic epidèmic i el col·lapse del sistema de sanitat. Sembla que la gent i fins i tot polítics esperin els vaccins com el Messies, o bé per ingenuïtat, o bé per covardia, perquè no volen admetre que necessàriament hi haurà morts.
Però a la veritat, no sabem si arribaran, i si arriben, quan: a finals d'any, el 2021, el 2022, que ja seria molt ràpid? I fins i tot si els tenim, només seran una eina, i segur que no es vaccinarà la meitat de la població en tres mesos! Caldrà avaluar les primeres campanyes (efectes secundaris, beneficis i riscos) abans d'engegar-ne altres. Si el virus decideix quedar-se, això podria trigar anys! Seguirem amagant-nos i acusant descaradament els joves de propagar l'epidèmia, fins i tot estigmatitzant-los? Abans deien que l'economia passa després de la gent (que no hi estic d'acord). Ara sembla que escolaritzar el jovent també sigui secundari.
És molt curiós i preocupant que es deixi de banda la immunitat que anem desenvolupant, i fins i tot s'hagi fet campanya en contra d'això. Es posa al davant de l'escena epidemiòlegs d'un perfil ideològic determinat, i s'oblida dels altres. Els epidemiòlegs són com els economistes: no són d'acord sobre tot, i podem aplicar les seues preconitzacions o no. Es voldria amagar que in fine el que prenem són decisions polítiques, tot pretenent que no hi ha alternatives (TINA, vegeu aquest article del Thomas Harrington).
Mentrestant estem liquidant bona part del que feia la riquesa de la nostra societat. Sembla que només hi hagi una prioritat, quan a la realitat la política necessita tractar-ne moltes alhora. Ens hem convertit en una societat immadura que rebutja estèrilment la idea de la seua pròpia mortalitat.
El 1968 i el 1969, durant la grip de Hong Kong, van ser l'explosió de la joventut. Cinquanta anys més tard, tenim molta por de viure.
